Setmana a San Francisco - Week in San Francisco

Havia arribat l'hora d'acomiadar-se de New Haven. A les 9 del matí, després de dir adéu a la família Genn, sortia per anar a buscar la camioneta llançadora que em portaria a l'aeroport John Fitzerald Kennedy de Nova York. I per primer cop des de la meva arribada plovia seriosament, justament quan no em quedaven mans per agafar el paraigues. Tot i així, el bus no va trigar gaire i vaig poder esperar-lo a cobert.

A l'aeroport, després del control de seguretat (vinga que ja només en queda un!) em connecto a internet a través del Skype (mola) i miro una partit de la NFL mentre espero per embarcar. L'avió em porta d'una punta a l'altra del país. Quan els núvols i la llum ho permeten el paisatge és espectacular: el centre dels Estats Units està tot nevat després d'unes nevades fortíssimes dels últims dies.

El taxista que m'apropa a l'hotel des de l'aeroport m'explica què puc visitar a la ciutat. Malhauradament només tindré mig dia per fer una mica de turisme i haurà de ser per la ciutat així que ja em puc anar oblidant de veure les sequoies, una llàstima. L'hotel està bé i l'habitació també, us deixo algunes fotos. El dia següent, algú em comenta que la zona està al límit amb una zona poc segura. La veritat és que de camí cap al congrés , uns 10 minuts a peu, es veu un canvi força abrupte d'una àrea bastant deprimida, edificis en mal estat i rodamons sense sostre, a l'àrea del centre de la ciutat, edificis alts, centres comercials, executius i demés. De totes maneres, en cap moment vaig tenir la sensació d'estar en una zona perillosa.

El congrés com qualsevol altre però més massiu. De dilluns a dijous hi assisteixo cada dia, amb més o menys sort/interès en les xerrades. Dilluns mateix em trec del damunt el "pes" de presentar el poster. Arriba divendres i passo pel congrès únicament a agafar alguna cosa per esmorzar. Aquesta setmana a San Fran ha sigut la de pitjor alimentació de la meva estada als Estats Units. De totes maneres m'ha servit per poder tastar l'hamburguesa americana, el pastís americà i un muffin que s'afegeixen al hot dog, la pizza i altres que podeu trobar en entrades anteriors.

La idea era agafar el tramvia i anar a veure el carrer Lombard, però resulta que només accepten diners en metàl·lic pel bitllet. Així que res me'ls hauré de mirar des de la vorera mentre pujo a peu pels turons de la ciutat.  Abans però, un sensesostre m'ofereix un diari, Street Sheet, per 1 dòlar. No m'arriba però li dono totes les monedes que em queden a canvi del periòdic. Com ja havia notat, la ciutat té un elevat nombre de persones que viuen al carrer, unes 12000. Després de caminar una mitja hora pendent amunt arribo al carrer en qüestió, molt curiós perquè fa esses. Us en poso algunes fotos, però potser ja l'heu vist en alguna pel·lícula.

Per la tarda només queda acabar de preparar el viatge de tornada a Barcelona. El taxista que em porta a l'aeroport em parla d'un Mystery Spot: un lloc on et medeixes a banda i banda d'una porta i el resultat és diferent. A posteriori, amb una mica de cerca per internet, he descobert que els Mystery Spots són una cosa més o menys corrent... i que tenen una explicació. També em parla d'un lloc a Itàlia on els cotxes deixats en punt mort pugen carretera amunt... aquest taxista és una mina i un mestre de l'esoterisme internacional. Arribat a l'aeroport i sobretot passat el control de seguretat (l'últim!) m'entra gana i em compro un Kit Kat King Size (bàsicament dos Kit Kats junts). A la mateixa botiga veig una baralla de cartes Bicycle (les Heraclio Fournier dels Estats Units) i evidentment me les compro. D'aquí fins a Barcelona, poca cosa més a part de moltes hores d'avió dormint, veient pel·lis dolentes, menjant i ocasionalment fent de traductors (amb el noi del seient del costat) per una turista americana i una senyora xilena afincada a Barcelona que no s'entenen però insisteixen a intentar comunicar-se (sobretot la segona). La primera presumeix de filla que estudia a ESADE. Finalment arriba el moment que semblava que no arribaria mai, sortim de l'avió, sóc a Barcelona 9 setmanes després, un diumenge a les 8:40 del matí. Home sweet home.

<>

The time had come to leave New Haven. At 9 o'clock in the morning, after saying goodbye to the Genns, I left  to go take the shuttle van that had to take me to John Fitzerald Kennedy airport in New York. And for the first time since my arrival, it was raining for real, just when I had no more hands to hold the umbrella. Anyways, the bus did not take long to get there and I could wait for it under cover.

At the airport, after the security control (c'mon only one to go!) I connect to the Internet through Skype (which rocks) and I watch the NFL while I wait for boarding. The plane takes my from coast to coast. When the clouds and the light allow, the view is amazing: the central regions of the country are covered in snow after the heavy snowfalls of the last few day.

The taxi driver that takes me to the hotel from the airport tells me some things to visit in the city. Unfortunately I will only have half a day to do some siteseeing and it will have to be in the city so I can already forget about the giant trees, a real shame. The hotel is fine and the room too, I leave you some pics here (or above). The next day someone tells me that my hotel is at the limit of a not very secure area. The truth is that on the way to the meeting venue, some 10 minutes walking, one can see a sharp change from a quite depressed area, buildings in bad conditions and homeless people, to the downtown area, tall buildings, malls, executives and so on. Anyways, at no time did I feel like being in a dangerous zone.

The meeting was like any other but at a larger scale. From Monday to Thursday I attend every day, with more or less luck/interest in the sessions. On Monday I am already done with my poster presentation. Friday comes and I just go to the meeting to grab something to eat for breakfast. This week in San Fran has seen the worst diet of my entire stay in the States.  However it gave me the chance to taste an American hamburger, an American pie and a muffin which add up to the hot dog, the pizza and others that you can read about on previous posts.

My plan was to take the cable car and go see Lombard Street, but they only accept payment in cash for the tickets and I haven't enough left. So I will have to look at them from the sidewalk while I climb the city hills. Before though, a homeless offers my a newspaper, Street Sheet,  for one dollar. I have some change, less than a dollar, but he gives it to me anyway. As I had already noticed, the city has a huge number of people living in the street, according to Street Sheet around 12,000. After walking for half an hour up the slopes I get to my destination, a very curious steep street one-block long and consisting of hairpin turns. I show you some photos here, but you may have already seen it on some movie.

In the afternoon I just have to get ready for the way back trip to Barcelona, I decided not to go to sleep. The taxi driver that takes me to the airport tells me about a Mystery Spot: a place where you mesure your height, you cross a threshold and when you check your height again the results is different. A posteriori, with some research through the net, I've learnt that Mystery Spots are common in the US... and that there is an explanation for them. He also told me about some place in Italy where cars seem to go up the road when left in neutral... this taxi driver is a real goldmine and a master of international esoterism. At the airport and after the security control (the last one!) I get really hungry and I devour a Kit Kat King Size (basically two regular Kit Kats put together). At the same shop I see a Bicycle card deck (the Heraclio Fournier of the US) and obviously I buy it. From here to Barcelona, not much apart from long hours of plane sleeping, watching bad movies, eating and occasionally translating (together with the guy siting at my right) for an American tourist and a Chilean woman living in Barcelona that have trouble understanding each other but insist on trying to communicate (specially the latter).  The former boasts about her daughter who studies at ESADE. Finally the long awaited moment arrives, we get out of the plane, I'm in Barcelona 9 weeks later, a Sunday at 8:40 am. Home sweet home.