La volta al món (i una mica més) en (uns) 30 dies - Trip around the world (and a bit more) in (some) 30 days - Part III

Està bé acabar el que comences. No és que sigui necessari, però si es pot fer, està bé fer-ho. Així que aquí ho teniu, la darrera entrega d'aquest blog. O això espero perquè no tinc intenció de fer cap altra estada abans d'acabar el doctorat l'any vinent. Per cert, la part II la podeu trobar a lifeonshatsky.blogspot.com.

Hawaii o Hawai'i, però no Hawai. Però no importa gaire com ho escriguis. La paraula, la combinació de sons evoca un munt d'imatges paradísiaques. Abans de començar a despotricar, és interessant mencionar que Hawai'i és a l'hora un arxipèlag (estat dels EEUU) i una de les illes del mateix. Per distingir-ho, l'illa rep el sobrenom de Big Island (òbviament perquè és la més grossa de totes). En tot cas, tot això és força irrellevant perquè jo només vaig ser a Honolulu, la capital de l'estat a l'illa d'Oahu. No vaig visitar una de les bases militars americanes més famoses, per no dir la més famosa, que es troba a l'oest de la ciutat: Pearl Harbor.

Concretament vaig ser al barri de Waikiki, el centre turístic de masses de les illes. En una paraula, és un "centre-comercial-hotel-amb-platja". Bàsicament pots caminar per tota la zona de la costa passant d'hotel a centre comercial i de centre comercial a hotel, alternant de tant en tant amb un supermercat o una botiga de souvenirs. Tot i així també hi ha una zona residencial on viu la gent local que hi treballa, i un parell de carrers on sortir de festa (qualsevol tipus de festa).

Allà vaig estar-me a tres hotels: el primer era de luxe estil modernillo-guai, probablement el més car que he trepitjat mai (van pagar-me'l). Ah! Vaig deixar-me una jaqueta, una braga (buff) i uns auriculars, i ni es van dignar a contestar el meu e-mail preguntant per si ho havien trobat. El segon no era hotel, era un hostal on vaig compartir habitació amb tres o quatre persones més. Després d'aquestes dues primeres nits tan radicalment oposades, vaig estar-me les últimes tres nits en un hotel normalet. Del primer hotel se'n pot destacar la piscina. Del segon la companyia. Del tercer, la piscina també i el servei després.

La piscina tampoc era res de l'altre món i tenint la platja a mig minut no aporta gran cosa. La companyia tampoc no va ser genial: una americà una mica tocat que va tenir el seu moment culminant quan va afirmar que la crisi del seu país era culpa d'Europa i en concret d'Espanya, i un asiàtic que es dedicava al món de la restauració a Nova York, estava de vacances i parlava molt. Va ser curiós tornar a trobar-me'l caminant per la platja quan ja estava al tercer hotel. Amb la de gent que corre per allà, la casualitat és monumental. La piscina del tercer hotel tenia força més sentit perquè l'hotel estava més lluny de la platja, uns 2 minuts, i el servei era amb diferència el més simpàtic i agradable. A més tenien un servei de massatge que va anar de perles després de 23 dies en un vaixell. I vaig poder provar un vàter estil japonés, tecnologia punta.

Remarcable és la facilitat amb la que passen els Mai Tai, la beguda alcohòlica típica de la zona. La ressaca del dia següent també passa força bé, amb el bon temps, el sol i la platja. No tan positiu és l'ambient turístic i social: a part del turisme sexual general, és prou peculiar la presència de salons on es pot pagar per disparar armes de foc. Els grups de turistes majoritaris són americans del nord, japonesos i russos. El nivell de vida del turista mitjà contrasta penosament amb la quantitat de sensesostre que habiten a l'illa. La seva qualitat de vida és evidentment molt millor que la que podrien tenir a qualsevol altre lloc, però això no fa que la situació sigui menys ofensiva.

I amb aquesta píndola de crítica social m'acomiado d'aquest blog... per començar-ne un altre, que precisament anirà d'això, de crítica social.

<>

It is a good thing to finish what you started. Not that it is necessary, but if you can do it, it is a good. So here it is, the last chapter of this blog. Or so I wish because I don't intend to go on another trip or stay abroad before getting my PhD next year. By the way, part II can be found at lifeonshatsky.blogspot.com.

Hawaii o Hawai'i, but not Hawai. Although it doesn't matter much how you spell it. The word itself, the combination of sounds brings about a whole lot of idyllic images. Before starting with the criticism, it is worth noting that Hawai'i is at the same time an archipelago (US state) and one of the islands in it. To avoid confusion, the island is given the nickname of Big Island (obviously because it is the biggest of them all). Anyway, all this is quite irrelevant because I only visited Honolulu, the capital city of the state, on the Oahu island. I didn't visit one of the most famous military bases, if not the most famous, located west of the city: Pearl Harbor.

In particular I stayed in the area of Waikiki, the mass tourism center of the islands. In one word, it is a mall-hotel-with-beach. Basically, one can walk all the beach area going from hotel to mall, and from mall to hotel, alternating from time to time with a supermarket or a souvenir shop. Even so, there is also a residential area where the local workers live, and a couple streets to go out at night (any kind of night out).

There I stayed in three hotels: the first one was a luxury, modern-styled hotel, probably the most expensive one I ever step in (someone paid for me). Oh! I forgot a jacket, a neck warmer, and a pair of headphones in my room, and they didn't even deign to answer my e-mail asking about them. The second one was a hostel where I shared the room with three or four other people. After these first two nights so radically opposed, I spent the last three nights at an average hotel. From the first one, I highlight the swimming pool. From the second, the company. From the third, the swimming pool as well, and then the service.

The swimming pool was not exactly of the charts, and with a 30-second walk to the beach, it doesn't make much difference. The company was not exactly great: a wacky American that had his minute of glory when he blamed the crisis in this country on Europe and especially on Spain, and an Asian who was on the catering business in New York, was on holidays and spoke a lot. It was curious meeting him again on the beach when I had already moved to the third hotel. Considering the number of people wandering about, it was quite a chance. The swimming pool in the third hotel made way more sense because the hotel was far from the beach, some 2 minutes, and the service was by far the most pleasant and the nicest. Also they offered a massage service that felt like heaven after 23 days at the sea. And I had the opportunity to try a Japanese toilet, leading technology.

Remarkable is the ease with which one can drink Mai Tais, the local alcoholic beverage. The hangover next morning also went quite easily, with good weather, sun, and beach. Not so positive was the tourist and social atmosphere: apart from the sex tourism in general, it is rather peculiar the existence of shooting saloons where the customer pays to shot fire arms. The main tourist groups are north-Americans, Japanese, and Russian. The life quality of the average tourist shamefully contrasts with the immense quantity of homeless people that live on the island. Their life quality is obviously way better than what the could hope for anywhere else, but that doesn't make the situation any less ofensive.

And with this capsule of social criticism, I say goodbye to this blog... to start another one, precisely devoted to this, to social criticism.

La volta al món (i una mica més) en (uns) 30 dies - Trip around the world (and a bit more) in (some) 30 days - Part I: Guam

Aixecar-se a les 4 de la matinada per agafar un vol a les 7:35 no és una gran experiència. Però quan l'avió és només el primer de tres, és encara més dur. Si un d'ells té gairebé 12 hores de vol, ja estàs avorrit el dia anterior. Però aquest era el començament de la meva volta al món, així que hi havia motiu per estar content i animat. La ruta d'anada: Barcelona - Londres - Tòquio - Guam. Va durar pràcticament un dia en temps real i un dia i mig en temps local. El primer vol era un que ja tenia controlat, només per anar escalfant: 2 hores de vol, ràpid i fàcil. Però llavors, després de 4 hores a l'aeroport de Heathrow, la següent etapa havia de durar mig dia. Se'm presentava com una muntanya, però va ser com deixar-se emportar pel corrent d'un riu. Vaig mirar 3.5 pel·lícules (afortunadament ja havia vist l'última). Totes elles força merdoses, ni tant sols me'n recordo dels títols, però Justin Timberlake i l'actor que fa de Marshall a How I met your mother, sortien a dues d'elles. Vaig jugar a Texas Hold'em NL contra 9 màquines i vaig guanyar. Bon entrenament per quan torni a la meva partida de pòquer mensual. I també vaig dormir a estones. En d'altres el meu cervell estava en un estat de semi-consciència, passant en un instant de pensaments preocupats sobre la feina que havia de fer a l'emoció per l'aventura que estava començant. Finalment, vam aterrar a l'aeroport de Narita a Tòquio. Vaig ser a Japó durant no més d'una hora i la meitat d'aquest temps va ser dins de l'últim avió, però va ser suficient per sentir una atracció molt forta per aquest país; l'hauré de visitar algun dia. I sense més, ja volàvem cap a Guam. Uns quants mesos abans, no n'havia sentit a parlar mai, i no vaig tenir l'ocasió de veure'n gran cosa perquè en un dia i mig, que vaig passar lluitant per superar un jet lag de 8 hores, ja ens dirigíem a la base naval americana on ens esperava el vaixell, Marcus G. Langseth. Simplement dir-vos que Guam és com qualsevol altra illa tropical amb una economia basada en el turisme. Com Hawai'i però menys famosa. I probablement amb més bases militars però també menys famoses que Pearl Harbor.

El viatge continua a lifeonshatsky.blogspot.com. Aquest és el blog de les dues campanyes oceanogràfiques que s'han dut a terme per estudiar el Shatsky Rise en una col·laboració de les universitats de Columbia, Texas A&M i Yale.

<>

Waking up at 4am in the morning to catch a flight at 7:35am is not a nice experience. But when the plane you are taking is only the first of three, it gets even harder. If one of them is almost 12 hours long, you are already bored the day before. But still this was the beginning of my trip around the world so there was reason to be happy and excited. The outbound route: Barcelona – London – Tokyo – Guam. It took almost a day of real time and a day and a half in local time. The first flight was something I had already done, just to warm up: 2 hours flight, quick and easy. But then, after 4 hours at Heathrow airport, the next step was going to last for half a day. It looked like a mountain, but it was just like letting yourself go in a river flow. I watched 3.5 movies (fortunately I had already seen the last one). All of them kind of crappy, I don't even remember the titles, but Justin Timberlake and the actor playing Marshall in How I met your mother, were in two of them. I played Texas Hold'em NL against 9 computer players and won. Good training for when I get back to my regular monthly poker game. And then I also slept at times. At other times my brain was in a state of semi-consciousness, changing from worried thoughts about work I had to do to excitement for the adventure ahead in a split second. Finally, we landed in Tokyo Narita airport. I “was” in Japan for barely an hour and half of it was spent already inside the plane, but it was enough to feel a very strong attraction for this country; I must visit it some day. And we were off to Guam. A few months ago, I had never heard about it, and I really didn't get to see much of it because in one day and a half, that I spent fighting a jet lag of 8 hours, we were heading to the US naval base where the ship, Marcus G. Langseth, was waiting for us. Let me just say that Guam is just like any other tropical island with a tourism-based economy. Say like Hawaii, but less famous. And probably with more military compounds and bases, but also less famous than Pearl Harbor.

The trip continues at lifeonshatsky.blogspot.com. This is the blog for the two oceanographic surveys carried out to study the Shatsky Rise in a collaboration of Columbia, Texas A&M and Yale universities.