Fins al moment tot havia anat com una seda. A l'aeroport de Barcelona tot bé. Tot i les 8 hores, el vol també gràcies a que viatjo acompanyat (la Laura), a la lectura (The Godfather), una pel·lí (Appaloosa) i alguns jocs d'ordinador a la pantalla del seient (Trivial i Reversi aka Othello). Però arribats a l'aeroport de Nova York (JFK) la cosa es complica. Els aplaudiments que alguns viatgers dirigeixen als pilots després de l'aterratge són el preludi alegre contraposat a l'hora i mitja que haurem d'esperar abans de poder sortir de l'aeroport. Abans de poder sortir de l'avió, el pilot va haver de demanar dues vegades a la gent que tornés a seure perquè encara no havia acabat la maniobra d'aparcament. Després d'aquest incident "graciós", comença el camí per etapes fins a sortir de l'aeroport. La primera etapa succeeix en un túnel on ens amunteguem amb gent d'altres vols esperant que ens deixin sortir cap al control d'immigració. Allà passem un quart d'hora (i vam tenir sort perquè vam poder sortir aviat de l'avió). Però aquest quart d'hora no és res en comparació amb els tres quarts que hem d'estar-nos dempeus i amb ganes d'anar al lavabo a la cua d'immigració. Arribat el moment, preguntes, empremtes, fotografia i llestos. I a buscar les maletes que fa com a mínim mitja hora que s'esperen ja fora de la cinta a que algú (afortundament nosaltres) les reculli. Fet això, toca passar un control d'equipatges i com que m'ha vingut de gust arriscar-me a respondre "Sí" a la pregunta de si porto algun tipus de fruita, llegums, etc., em fan deixar un parell de guacamaios (a la seva salut, estaven força madurs així que devien estar ben bons).
Un cop fora, lliures per anar on vulguem, és hora de buscar al noi que ens relloga el seu estudi. Si és que després de més d'una hora encara hi és. Però ens ha de donar les claus, així que el pobre no ha tingut més remei que esperar-nos. En Chris, que així es diu, es mostra molt amable i fins i tot ens ajuda a orientar-nos per trobar el teléfon amb el qual truco per demanar pel transport que ens ha de portar fins a New Haven. Ens acomiadem i al cap d'uns 20 minuts ja estem instal·lats a dins de la furgoneta. El conductor, en saber que som de Barcelona, diu "Catalans, huh?" i fa un comentari sobre la quantitat d'èxits del Barça últimament. Recollim unes quantes persones més i fins que no deixem a la primera al cap d'una hora, anem apretats, 4 persones al seient del darrere. La radio parla dels conflictes a Líbia, a Síria i a Grècia. Diguem que la seva visió no és gaire propera a la meva. Finalment, després d'unes 2 hores i mitja de viatge, arribem a la que serà la nostra casa durant els propers 2 mesos.
<>
Until that moment, everything had gone smoothly. At the Barcelona airport everything OK. In spite of the 8 hours, the flight as well thanks to the good company (Laura), reading (The Godfather), a movie (Appaloosa) and some video games on the screen of the seat in front (Trivial and Reversi aka Othello). But once in JFK airport everything starts to go wrong. The applause from some passengers to the pilots after the landing are a cheerful prelude contrasting with the hour and a half that we will have to wait before being able to leave the airport. Even before being able to get off the plane, twice the pilot had to ask some people that had stood up too quickly to regain their sits until he had finished the parking maneuver. After this "funny" incident, our way out of the airport by steps starts. The first stage is occurs in a tunnel were we are crowded together with people from other flights waiting to be sent to the immigration control. We spend 15 minutes there (and we were lucky because we were among the first passengers to leave the plane). But those 15 minutes were nothing compared to the 45 minutes we had to stand, eager to go to the restroom, at the immigration queue. When the moment came, questions, fingerprints, pictures and we are set. Now go get the baggage that has been waiting by the carousel to be picked up (fortunately by us). Once that done, it is time for yet another baggage control and as I've taken the risk to answer "Yes" to the question whether I carry any kind of fruits, legumes, etc., I have to leave a couple of guacamaios (good health, they were quite ripe so they probably were tasty).
Once outside, free to go where we please, it's time to look for the guy that is subletting us his studio. If he is still there after more than an hour. But he had to give us the keys, so the poor guy had no choice. Chris, that's his name, is a very nice guy and he even helps us find our way to the phone to call the shuttle that has to take us to New Haven. We say goodbye and 20 minutes later we are sitting in the van. The driver, discovering that we are from Barcelona, says "Catalans, huh?" and makes some comment about the many successes that Barça has had lately. We pick up some more people and we travel pretty cramped on the rear seat until we leave the first passenger an hour later. On the radio they speak about Libia, Siria and Greece. Let's just say that their vision is not very close to mine. Finally, after 2 hores and a half of travelling, we get to what will be our home for the next 2 months.
"powered" by #opTakeTheWeb #15M #spanishrevolution #realdemocracynow
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada