The Statue of Liberty and Ellis Island

Visitar aquests dos llocs és complicat. Encara més si no t'estàs a Nova York, sinó que vens d'un altre estat i tens un viatge en tren de dues hores. Primer, més val agafar les entrades aviat i a través d'internet o pots acabar veient l'estàtua des de Manhattan. I millor que ho facis amb antelació, especialment si vols entrar al pedestal o pujar a l'estàtua. Segon, un cop allà, estigues preparat per una cua i un control de seguretat al més pur estil aeroport. Portava el meu portàtil i em van portar a part un cop passat el control per fer alguna cosa amb l'ordinador, probablement prendre nota d'algun codi d'identificació. La única cosa que no era com en un aeroport era el transport. El vaixell és força ràpid i, en la meva opinió, el trajecte fins a Liberty Island ofereix les millors vistes de l'Estàtua de la Llibertat. A Liberty Island, a part de l'estàtua, també es pot gaudir l'impressionant "skyline" de Manhattan, un panorama per recordar. A continuació, el nostre viatge continua cap a Ellis Island que és força més gran. Agafem un altre vaixell que ens porta al cèlebre centre federal d'immigració on tantíssima gent que escapava de la pobresa d'Europa, arribava per veure com el seu somni d'una nova oportunitat es feia realitat o era destruït.

Allà vam fer una visita guiada amb un noi força peculiar, un "ranger", que s'esforçava molt i molt per ser políticament correcte. En conseqüència, el seu discurs resultava infantil i no convencia ni a una part clarament conservadora de l'audiència ni a la resta. Els seus acudits eran especialment dolents. Vam pensar a escapar-nos un parell de vegades però ens vam quedar perquè l'experiència resultava divertida en un sentit "friki". El "ranger" semblava molt interessat a deixar ben clar que la versió oficial era que a ningú li havien canviat els noms durant el procés de registre al centre. De totes maneres, hi havia algunes persones al grup que no hi estaven d'acord i van citar alguns exemples. Però la discussió no es va convertir en un conflicte. Cap al final de la visita, vam haver de decidir per quina banda d'un tram d'escala dividit per dues baranes baixaríem: esquerra, centre o dreta. Vam escollir dreta i ens van dir que de les dues possibilitats per a la gent acceptada, havíem escollit la dels que no es quedaven a Nova York sinó que anaven a alguna altra banda. Exactament com nosaltres.

<>

Visiting these two sites is complicated. Even more when you are not staying in New York, but coming from another state and the train trip takes almost 2 hours. First, you better get your tickets soon and through the Internet, otherwise you might end up seeing the Statue from Manhattan. And you better do so in advance, especially if you want to go inside the pedestal or up the statue. Second, once you arrive, be prepared for some airport-like queue and security control. I had my laptop with me and they took me aside after the control to do something with my computer, probably note down some identification code on it. The only thing that's not airport-like is the transportation. The boat trip is pretty quick and, in my opinion, the approach to Liberty Island offers the best views of the Statue of Liberty. In Liberty Island, apart from the statue, one can enjoy the impressive skyline of Manhattan, a sight to remember. Then our trip continues to the far bigger Ellis Island. We take another boat that brings us to the famous federal immigration station where so many people escaping poverty in Europe landed to see their dream of a new opportunity fulfilled or crushed.

There we took a free tour with a quite peculiar guy, a ranger, that tried very very hard to be politically correct. This resulted in a kind of childish speech that convinced neither some very obviously Conservative part of the audience nor the rest of it. His jokes where remarkably cheesy too. We thought of sneaking out of the pack but we stayed because we found the experience to be quite fun in a freakish way. The ranger seemed to be very interested in making it clear that the official version was that no one had had his/her names changed during the registration procedure there. However, there were some people in the audience that disagreed and cited some examples. But the discussion didn't turn into an argument. To end the tour we had to decide which way to go down a staircase divided by two handrails: left, center or right. We took right and were told that of the two ways for accepted people that was the one for those who were not staying in New York but going somewhere else. Just like us.

Fotos ben aviat - Pics coming up soon.

Dinner in Harlem

Fa un parell de setmanes, vam baixar a Nova York. La nostra idea original era passejar al voltant del llac de Central Park, menjar alguna cosa i anar a un club de jazz a Harlem (Uptown Jazz Lounge at Minton's Playhouse). Malhauradament vam arribar tard a Union Station i vam haver d'esperar una hora pel següent tren cap a Nova York. Quan finalment vam arribar, només vam tenir temps de caminar per Central Park i sopar. Tot i així, la nit va ser força divertida. La caminada pel llac va ser molt bonica. Era la primera vegada que passava per aquesta part del parc i també la primera que veia els gratacels de nit. Hi havia molta gent corrent i fins i tot alguna gent sopant en taules de picnic. A continuació, vam encaminar-nos cap al nord, direcció Harlem, i vam rondar cercant un lloc per sopar. La diferència entre Manhattan i Harlem no només és força òbvia si no que a més és abrupta. L'anècdota de la passejada van ser dos nois conduint quads un al costat de l'altre i fent el caballet per Madison Avenue. Vam sopar a Ottomanelli Brothers' Meat Market que està just una illa al nord de la cantonada superior est de Central Park al Latin Harlem. El menjar era bo i abundant. Jo em vaig acabar la meva hamburguesa però vam emportar-nos spaghettis amb mandonguilles de tornada cap a casa. Hi haurà temps de tornar pel jazz.

<>

A couple of weeks ago, we went down to NYC. Our original intention was to walk around the lake in Central Park, eat something and then go to a jazz club in Harlem (Uptown Jazz Lounge at Minton's Playhouse). Unfortunately we got late to the Union Station and we had to wait for an hour for the next train to New York. So when we finally arrived, we only had time for the walk in Central Park and the dinner. Even so, the night was quite fun. The walk by the lake was beautiful. It was the first time I was in that part of the park and also the first time I saw the skyscrapers at night. There were lots of people running and even some people having dinner on picnic tables. Then we headed north to Harlem and we wandered looking for a place to dine. The difference between Manhattan and Harlem is not only quite obvious but also quite abrupt. The anecdote of the promenade was two guys riding quads side by side and doing a wheelie all along Madison Avenue. We had dinner at Ottomanelli Brothers' Meat Market which is just a block north from the upper eastern corner of Central Park in Latin Harlem. The food was good and abundant. I finished my hamburger but we took some spaghetti with meatballs back home. There will be time to go back for some jazz.

Fotos ben aviat - Pics coming up soon

Empire State Building or there's always a free cab for you in NYC

Fa uns dies vaig visitar l'emblemàtic Empire State Building. Aquí van un seguit de reflexions:
1. Si podeu, no agafeu mai la audioguia en castellà. O potser no, de fet, millor agafeu-la en castellà, pot ser força divertit.
2. Sabeu allò que passa a "totes" les pel·lis i sèries americanes de que el protagonista surt al carrer i justament passa un taxi? Doncs, com a mínim a Nova York, no és que justament passi un taxi, és que no paren de passar taxis constantment. I des de dalt de l'Empire State Building es veu molt bé.
3. Les vistes són espectaculars miris cap on miris. I Central Park és realment gran.
4. La màquina de fer diners americana funciona molt i molt bé: arribes a la illa de cases de l'Empire State i una grup de venedors uniformats et rep per vendre't entrades (si no en tens ja). Entres a l'edifici i és com pujar a una atracció o encara millor anar dins d'una cadena de muntatge. Pugi per les escales automàtiques, ensenyi la motxilla aquí, les entrades allà, faci's una foto (per comprar-la després si vols), agafi l'audioguia, puji a l'ascensor, puji al següent ascensor i ja hi és. Tot això es fa a un ritme frenètic, si tens sort i no hi ha cua evidentment, i en el procés recorres un seguit d'escales, passadissos i ascensors d'una certa elegància i opulència.
5. La botiga de souvenirs és "espectacular" però de friki.

<>
 

Some days ago I visited the Empire State Building. I leave you with some thoughts:1. If you can, don't choose the Spanish audioguide. On second thought, actually, do take it, it can be fun.
2. Do you know that thing that happens in "every" american movie or series where the main character goes out on the street and he/she always finds a free cab to take? Well, at least in New York City, it's not that a free cab happens to be there by chance, the thing is that there are cabs passing by all the time. And from the top (or close to it) of the Empire State Building you can see that quite well.
3. The views are just amazing no matter where you look. And Central Park really is one big park.
4. The American money making machine works pretty fine: you get to the Empire State Building block and a group of uniformed ticket sellers receives you trying to sell you tickets (in case you don't have them already). You get into the building and it's like getting on a roller coaster or even better like being in a assembly line. Take this escalator, show the bag here, tickets there, take a picture here (to buy it afterwards if you want to), get the audioguide, get on the elevator and on the next elevator, and there you are. Everything at a breathtaking speed, if you are lucky and there is no queue, and in the process you go through a number of stairscases, walk some corridors and take a couple of elevators of a certain elegance and opulence.
5. Gift shop is "espectacular" in a freaky sense.

4th of July: Independence Day

Aquest any la festa nacional dels Estats Units ha caigut en dilluns i vam decidir anar a Nova York. Vam passejar per Central Park, per Broadway fins a Times Square i per la 5a avinguda. L'ambient de 4 de juliol el donaven bàsicament les banderes, una mica més nombroses que habitualment, però tampoc res espectacular. A part d'això, Central Park continuava igual de bonic, els carrers en estiu estaven molt més plens que quan vaig ser-hi la tardor passada, la plaça del Temps farcida de turistes bombardejats pels anuncis en forma de cartell o pantalla de video sempre més enormes i la 5a avinguda plena de botigues de roba, un parell d'elles fins i tot tenien una cua a fora i probablement una festa a dins; era difícil de dir si eren botigues, discoteques o ambdues ("botiteques", perquè clarament no eren "discotigues", oi?).

Se m'havia oblidat parlar-vos dels anys xinesos. Segur que molts ja n'esteu al corrent però cada any va acompanyat d'un dels animals que podeu veure a la foto superior (podeu consultar el vostre). Als del 1984 ens va tocar la rata. La veritat és que hi ha una certa semblança no?

I had forgotten to tell you about the chinese years. Sure many of you already know but every year comes with on of the animals that you can see in the photo above these lines (you can check yours). For those born in 1984 it's the rat. Actually there is some resemblance, right?

Això és Times Square i sembla ser que jo devia estar ON amb la festa nacional a jutjar per la meva cara, el cartell i la bandera. Les aparences enganyen.

This is Times Square and it looks like I was ON with the national holiday if judging by the look on my face, the sign and the flag. Appearances can be deceptive.

A Times Square hi ha lloc per tot, encara que sembli que no pugui ser. A part del muntegar d'anuncis per tot arreu, també hi ha espai per anuncis més modestos com ara els d'aquesta foto: Jesus saves from Hell. També són força curioses les noies amb patins i banderes.

In Times Square there is room for everything, no matter how impossible it seems. Apart from the bunch of ads everywhere, there is also space for more modest ads like the ones in this pictures: Jesus saves from Hell. The ladies in rollers and waving the flags are funny too.

Més tard, ja a New Haven després d'una mica menys de 2 hores de tren, vam poder gaudir d'un segon Sant Joan amb els petards i focs d'artifici que també són típics de la festa del dia de la Independència.

<>

This year the national holiday fell on a Monday and we decided to go to New York. We walked in Central Park, on Broadway to Times Square and on the 5th avenue. The 4th of July atmosphere was basically created through some more flags than it is usual, but nothing really spectacular. Apart from that, Central Park was as beautiful as always, the streets in summer were much more crowded than when I first was there last fall, Times Square was stuffed with tourists bombarded by bigger and bigger ads in posters or in video screens and the 5th avenue, as expected, was packed with clothes shops, a couple of them even had a queue outside and looked like there was a party inside; it was hard to tell if they were shops, clubs or both ("shubs", because they definitely weren't "clops", right?).

Later, back in New Haven after a little less than 2 hours by train, we enjoyed a second "Sant Joan" with the fireworks that are also typical of the festivities of the Independence Day.

"powered" by #15M #realdemocracynow

Vol Part II: El Retorn - Flight Part II: The Return.

Fins al moment tot havia anat com una seda. A l'aeroport de Barcelona tot bé. Tot i les 8 hores, el vol també gràcies a que viatjo acompanyat (la Laura), a la lectura (The Godfather), una pel·lí (Appaloosa) i alguns jocs d'ordinador a la pantalla del seient (Trivial i Reversi aka Othello). Però arribats a l'aeroport de Nova York (JFK) la cosa es complica. Els aplaudiments que alguns viatgers dirigeixen als pilots després de l'aterratge són el preludi alegre contraposat a l'hora i mitja que haurem d'esperar abans de poder sortir de l'aeroport. Abans de poder sortir de l'avió, el pilot va haver de demanar dues vegades a la gent que tornés a seure perquè encara no havia acabat la maniobra d'aparcament. Després d'aquest incident "graciós", comença el camí per etapes fins a sortir de l'aeroport. La primera etapa succeeix en un túnel on ens amunteguem amb gent d'altres vols esperant que ens deixin sortir cap al control d'immigració. Allà passem un quart d'hora (i vam tenir sort perquè vam poder sortir aviat de l'avió). Però aquest quart d'hora no és res en comparació amb els tres quarts que hem d'estar-nos dempeus i amb ganes d'anar al lavabo a la cua d'immigració. Arribat el moment, preguntes, empremtes, fotografia i llestos. I a buscar les maletes que fa com a mínim mitja hora que s'esperen ja fora de la cinta a que algú (afortundament nosaltres) les reculli. Fet això, toca passar un control d'equipatges i com que m'ha vingut de gust arriscar-me a respondre "Sí" a la pregunta de si porto algun tipus de fruita, llegums, etc., em fan deixar un parell de guacamaios (a la seva salut, estaven força madurs així que devien estar ben bons).

Un cop fora, lliures per anar on vulguem, és hora de buscar al noi que ens relloga el seu estudi. Si és que després de més d'una hora encara hi és. Però ens ha de donar les claus, així que el pobre no ha tingut més remei que esperar-nos. En Chris, que així es diu, es mostra molt amable i fins i tot ens ajuda a orientar-nos per trobar el teléfon amb el qual truco per demanar pel transport que ens ha de portar fins a New Haven. Ens acomiadem i al cap d'uns 20 minuts ja estem instal·lats a dins de la furgoneta. El conductor, en saber que som de Barcelona, diu "Catalans, huh?" i fa un comentari sobre la quantitat d'èxits del Barça últimament. Recollim unes quantes persones més i fins que no deixem a la primera al cap d'una hora, anem apretats, 4 persones al seient del darrere. La radio parla dels conflictes a Líbia, a Síria i a Grècia. Diguem que la seva visió no és gaire propera a la meva. Finalment, després d'unes 2 hores i mitja de viatge, arribem a la que serà la nostra casa durant els propers 2 mesos.

<>

Until that moment, everything had gone smoothly. At the Barcelona airport everything OK. In spite of the 8 hours, the flight as well thanks to the good company (Laura), reading (The Godfather), a movie (Appaloosa) and some video games on the screen of the seat in front (Trivial and Reversi aka Othello). But once in JFK airport everything starts to go wrong. The applause from some passengers to the pilots after the landing are a cheerful prelude contrasting with the hour and a half that we will have to wait before being able to leave the airport. Even before being able to get off the plane, twice the pilot had to ask some people that had stood up too quickly to regain their sits until he had finished the parking maneuver. After this "funny" incident, our way out of the airport by steps starts. The first stage is occurs in a tunnel were we are crowded together with people from other flights waiting to be sent to the immigration control. We spend 15 minutes there (and we were lucky because we were among the first passengers to leave the plane). But those 15 minutes were nothing compared to the 45 minutes we had to stand, eager to go to the restroom, at the immigration queue. When the moment came, questions, fingerprints, pictures and we are set. Now go get the baggage that has been waiting by the carousel to be picked up (fortunately by us). Once that done, it is time for yet another baggage control and as I've taken the risk to answer "Yes" to the question whether I carry any kind of fruits, legumes, etc., I have to leave a couple of guacamaios (good health, they were quite ripe so they probably were tasty).

Once outside, free to go where we please, it's time to look for the guy that is subletting us his studio. If he is still there after more than an hour. But he had to give us the keys, so the poor guy had no choice. Chris, that's his name, is a very nice guy and he even helps us find our way to the phone to call the shuttle that has to take us to New Haven. We say goodbye and 20 minutes later we are sitting in the van. The driver, discovering that we are from Barcelona, says "Catalans, huh?" and makes some comment about the many successes that Barça has had lately. We pick up some more people and we travel pretty cramped on the rear seat until we leave the first passenger an hour later. On the radio they speak about Libia, Siria and Greece. Let's just say that their vision is not very close to mine. Finally, after 2 hores and a half of travelling, we get to what will be our home for the next 2 months.

"powered" by #opTakeTheWeb #15M #spanishrevolution #realdemocracynow

New York City

La ciutat de Nova York. Ciutat de ciutats. Aquest és el pensament que em passa pel cap tot just llevat el dimarts dia 26 d'octubre. És el dia de la meva primera visita a Nova York i tinc una sensació que no recordo haver tingut abans. Em fa il·lusió, estic emocionat de pensar que posaré els peus en aquesta gran ciutat. Encara que el motiu/excusa per la visita sigui anar al consulat per inscriure'm al registre com a temporalment resident a l'estranger per així poder votar el 28-N per correu. Les poques eleccions i demés oportunitats de participar democràticament que tenim s'han d'aprofitar. Encara que només sigui per unes hores que no em permetran sortir de Manhattan. Surto de casa amb el temps just per arribar a agafar el tren que tenia pensat. Arribo a l'estació amb 1 minut de marge i compro el bitllet a una velocitat digne d'un autòcton. Corro per un passadís subterrani fins al fons de tot, el meu tren surt de la última vía la 14, un gran número, però massa lluny per arribar a temps. Perdo el tren per 30 segons, una noia que baixa per les escales de l'andana cap al túnel m'informa: "Just left". No passa res, no tinc pressa. Així tinc temps de comprovar que he comprat bé el bitllet: bingo. Una de dos. No està malament. Torno cap al vestíbul de l'estació i aprofito per llegir i fer feina. Un quart d'hora abans de l'hora de sortida em dirigeixo cap a la vía 14. A l'andana no hi ha ningú. Falten 7 minuts perquè surti el tren i ni una ànima. Afortunadament se m'encèn una llumeta, corro pel passadís (que aquestes alçades ja em sé de memòria) fins al vestíbul per comprovar la via: 8. I torno a córrer pel passadís. Arribo a l'andana i allà s'està esperant el tren que no triga gaire a sortir. Aquest cop amb mi a dins.

Després d'unes 2 hores de viatge, entrem a Nova York pel Bronx. "E'to e' el Bronx". Típiques cases i carrers antics de moltes pel·lís. Amb les seves escales d'incendi als laterals de les façanes. No tan típics edificis d'apartaments altíssims, enormes, un al costat de l'altre. Molts i idéntics. I entremig, pistes de bàsquet. Sembla que n'hi hagi una a cada carrer. Estaria bé això a Barcelona. Arribem a la Grand Central Terminal, estació de trens antíquissima i mítica. Em costa una mica trobar el metro i quan el trobo m'he d'esperar 10 minuts a que arribi. Però realment s'ho val i això que he de baixar a la següent: només pujar un grup de 4 nois es presenten als passatgers del vagó: "If we touch you, we pay you". El vagó és molt més petit que els de Barcelona. De l'estil dels metros de Londres, Berlín o París, estret. El seu espectacle és una barreja d'acrobàcies gimnàstiques i breakdance. Espectacle realment espectacular. Però no tinc ni temps ni espai per treure la càmera i ja he de baixar.

Surto del metro a la 59 i giro a l'esquerra per Lexington fins arribar a la 58. En ple Manhattan. Els edificis són tots gratacels. El meu també. Pujo fins a la 30a planta. Segurament he estat a més alçada, però mai he estat a una planta amb un número tan alt. El consulat és molt millor del que em pensava, l'atenció és molt correcte. M'he d'anar a fer una fotografia de carnet. Altra cop ascensor cap avall. 16.33$ per 4 fotos de carnet (això sí, mida americana, unes 2-3 vegades més grans). Altra cop cap amunt. L'ascensor probablement és també el més ràpid que he fet servir mai. S'apropa a la sensació a l'estómac que produeix l'Aladino. Entrego la foto, omplo 3 documents i fora.

Les 13:00, hora de dinar i m'encamino cap a Central Park. I per analogia amb el primer pensament del dia: Parc de parcs. Compro un plat de shawarma amb amanida i arrós i una aigua. A la primera cantonada, una botiga de Victoria's Secret (no em demaneu com ho he fet perquè quedi com ha quedat). Fa com a molt dos dies que vaig veure l'episodi de "How I met you mother" on en Barney i en Ted assisteixen a la festa d'aquesta marca. Com tota la resta, molt grossa. Una mica més endavant una senyora reparteix paperets als vianants. "Suits on offer". Altre cop referència a "How I met your mother". Finalment arribo a la meva destinació. M'encanten els parcs. M'encanta poder seure a menjar-me el dinar envoltat d'arbres, gespa, aigua i uns quants esquirols. Acabo i em poso a passejar sense rumb fins que arribo a una petita pendent on jeuen unes quantes persones. M'encanta fer la migdiada sota un arbre, sobre la gespa, al costat d'un estany i amb uns quants esquirols. Em desperto al cap de 5-10 minuts i és hora d'anar a buscar el tren de tornada i aprofitar per contemplar l'estació que segons una pàgina web del Times mereix una ullada. Aquest cop no tinc sorpreses amb els trens i les vies. Fins la propera NYC.

<>

New York City. City of cities. This is the thought that runs through my mind short after waking up on Tuesday 26^th of October. It is the day of my first visit to New York City and I have a feeling that I don't remember having had before. I am thrilled and excited about setting foot on this big city. Even when the reason/excuse is the visit to the consulate to register as a temporary resident abroad so that I am able to vote on the 28^th of November by mail. The few elections and other oportunities to democratically participate that we are given should be used. Even if it is only for a few hours that will not allow me to go anywhere outside Manhattan. I go out with just enough time to catch the train I had planned to take. I get to the station with 1 minute left and I buy the ticket at the speed worthy of a New Haven citizen. I run along an underground passage to its very end, my train leaves from the last track number 14, good number, but too far away to get there on time. I miss my train by 30 seconds, a girl going down the stairs from the platform to the tunnel, gives me the bad news: "Just left". It's alright, I am not in a rush. Now I have time to check that I bought the right ticket: bingo. One out of two. Not bad. I head back to the station hall and spend my time reading and doing some work. Fifteen minutes before the departure time I walk to track 14 again. At the platform there is no one to be seen. Only 7 minutes left for the train to leave and not a soul. Luckily enough a thought pops in my head, I run along the tunnel (that I already know by heart) to the hall to check the track: 8. And I run once again along the tunnel. I get to the right platform and there is waiting the train which leaves short after. This time with me inside.

After a couple hours travel, we enter New York at The Bronx. "E'to e' el Bronx". Typical ancient houses and streets featuring in lots of movies. With their fire escapes on the laterals. Not so typical very high apartment buildings, huge, side by side. A lot and identical. And in between streetbasketball courts. It is almost as if there was one in each street. It would be awesome having that in Barcelona. We arrive at Grand Central Terminal, ancient and mytical train station. It takes me a while to find the subway and when I find it I have to wait 10 minutes for it to arrive. But it is totally worth it, although I have to get off at the next station: immediately after getting in, a group of 4 guys introduce themselves to the passengers in the coach: "If we touch you, we pay you". The coach is way smaller than those of Barcelona. Similar to the subways of London, Berlin or Paris, narrow. Their show is a mixture of gimnastics and breakdance. Really spectacular spectacle. But I don't have time nor room to take out the camera and I already have to get off.

I get out of the subway at the 59th and turn left on Lexington to get to the 58^th. In the middle of Manhattan. All buildings are skyscrapers. Mine as well. I take the elevator to the 30^th floor. I have probably been at a greater height but I have definitely never been at a floor with a number so high. The consulate is much better than I expected, the treatment is very correct. I have to go get me a passport photo. Down in the elevator again. $16.33 for 4 passport photos (though american size, some 2-3 times bigger). Up I go again. The elevator is probably the fastest I have ever used. It almost produces the same feeling in you stomach than the Aladino. I hand in the photo, fill in 3 forms and out.

1:00PM, time to have lunch and I head to Central Park. And by analogy with the first thought of the day: Park of parks. I buy a shawarma platter with salad and rice and a water bottle. At the first corner, a Victoria's Secret shop. No more than 2 days ago I watched an episode from "How I met you mother" in which Barney and Ted attended a party of this brand. Only a little farther on a woman hands out leaflets. "Suits on offer". Again a reference to "How I met your mother". Finally I arrive at my destination. I love parks. I love being able to sit down to eat my lunch surrounded by trees, grass, water and some squirrels. I finish and I start walking around with no definite course until I get to a slight slope where some people lie down. I love a quick nap under a tree, on the grass, by a pond and with some squirrels. I wake up after 5-10 minutes and it is time to go catch the return train and take the opportunity to contemplate the station that, according to a website by The Times, deserves a look. This time no surprises with trains and tracks. Till next time NYC.

1a setmana - 1st week

La primera setmana ja ha passat i me n'adono a mitjans de la segona. Diumenge 17 vaig arribar cap a quarts de 3 (Eastern Standard Time, quarts de 9 a BCN). El meu tutor aquí em va venir a buscar a l'aeroport JFK, tot un detall. 2 hores de viatge en cotxe per començar a conèixer-se (o conèixe's en dialecte barceloní), per escoltar dues vegades i mitja un CD i per contemplar el mític skyline de New York City i l'estadi dels Yankees. Però la seva hospitalitat no es va acabar aquí. Un servidor n'hagués tingut prou amb arribar a la seva nova casa, desempaquetar quatre coses, sopar qualsevol cosa i anar al llit. El Jun (és japonés, es pronuncia tal com es llegeix en català) tenia un altre pla. Em va portar a sopar amb la seva dona i els seus dos fills a un restaurant de tapes de nom Barcelona (hi ha nens petits que saben comportar-se quan van a menjar a fora). Bé doncs com a casa, mai més ben dit. El cambrer es presenta: es diu Adrien. Què és això l'altre banda del toll o l'altre costat del mirall? Com que l'haviem posat al corrent del meu origen, al final del sopar es va interessar per la meva opinió: en general molt bé totes les tapes i gran varietat. Primer premi per les anxoves. Les patates braves necessiten millorar, no val qualsevol salsa picant i les patates si pot ser pelades. L'Adrien va prometre comentar-ho al cuiner. Eren quarts de 7 i a la son que anava en augment des de l'arribada s'hi havia afegit un lleuger maldecap. Hora de plegar veles. El Jun, en la seva línia hospitalària, m'acompanya de tornada a casa en cotxe. Habitació correcte: tele, wifi i bon llit. Decoració com a mínim curiosa: posters de Crepuscle (veure versió anglesa), "Believe Your Dreams" i "Happy Bunny Grid". Correu. Pijama. I a dormir.

L'endemà primer dia sencer a New Haven i moltes coses noves per descobrir al llarg de tota la setmana. Des de les més senzilles com les tasses del vàter: més allargades, més baixes, més aigua. La gent aquí canturreja també, però què canturreja? Britney Spears. Quina cançó? Última hora: m'han dit que a Espanya no es veu el video així que us ho hauré de dir: "Give me baby one more time".

L'aire és fresc i agradable de respirar. Els carrers són amples, les voreres també. La gespa, l'herba, els arbustos i els arbres ocupen qualsevol espai no transitable. Els colors de les fulles dels arbres són bonics, molt bonics, amb tons verds, grocs, marrons, ocres i vermellosos. I cada espai verd té els seus habitants en forma d'esquirols.

A la feina (Kline Geology Laboratory, Department of Geology and Geophysics) em col·loquen en un dels pocs cubicles buits que hi ha a la sala d'estudiants del departament. L'ambient molt, però que molt tranquil. És clar que amb la festa contínua que tenim muntada a BCN amb el meu company de despatx qualsevol cosa és tranquil·la. La gent força reservada, de moment he conegut a la Ping Hu, al cubicle del costat. Com el seu nom deixa entreveure és d'origen asiàtic. I no ho he contrastat però, segons les meves observacions, la comunitat més nombrosa a Yale és aquesta, l'asiàtica.

A les 12:00 el Jun em porta a dinar al Dinning Hall que es va transformar en biblioteca per al rodatge d'"Indiana Jones i el Regne de la Calavera de Cristall" (recordeu l'escena amb la moto al principi de la pel·lí?). Pel camí aprofita per indicar-me la localització (més a prop) d'unes parades de menjar ràpid (més barat) tailandés, mexicà i mediterrani oriental a les quals m'he abonat durant la resta de la setmana.

A part de tot això, la setmana l'he dedicada a explorar els tres supermercats més propers per quedar-me amb el millor, i a adquirir coses imprescindibles com l'adaptador per poder connectar el portàtil i altres aparells electrònics. Excepte el mòbil, el mòbil ha hagut d'esperar fins a la segona setmana. Però això ja és una història per la propera publicació. Fins llavors "Lux et Veritas".

<>

The first week is gone and I realize it half-way through the second one. On Sunday 17th I arrived around 2:30 PM (Eastern Standard Time, around 8:30 PM in BCN). My tutor here came to pick me up at the JFK airport, first nice one on his count. 2 hours by car to begin knowing each other, to listen two and a half times a CD and to contemplate the famous New York City skyline and the Yankees stadium. However his hospitality didn't stop there. Yours truly would have been happy just getting to my new home, unpacking a few things, having dinner and going to sleep. Jun (it's Japanese, it is pronounced just like [Joon]) had another plan. He invited me to have dinner with her wife and their two children to a tapas restaurant named Barcelona (there are little children that know how to behave properly when they go out to eat). Well then, it felt just like at home. The waiter introduces himself: his name is Adrien. Is this the other side of the pond or the other side of the mirror? As we let him know of my origin, at the end of the dinner he asked about my opinion: generally speaking all the tapas were pretty good and with great variety. The first prize for the Anchoves. The patatas bravas need to improve, not any spicy sauce works and the potatoes should be peeled. Adrien promised to pass the comment to the cooker. It was about 6:30 PM and feeling increasingly sleepy had been joint by a slight headache. Time to shut down. Jun, faithful to his hospitable line, drives me back home. The room is fine: TV, Wi-Fi and a good bed. Decor is at least curious: posters of Twilight, "Believe Your Dreams" and "Happy Bunny Grid" (see Catalan version). Mail. Pijama. And going to sleep.

Tomorrow first entire day in New Haven and lots of new stuff to discover all through the week. From the most simple things such as the "tassa de vàter": longer, lower, more water. People hums songs here too, but what do they hum? Britney Spears. What song? See video in Catalan version.

The air is fresh and pleasant to breath. The streets are wide, the sidewalks too. The lawn, the grass, the bushes and the trees occupy every impassable space. The colours of tree leaves are beautiful, very beautiful, with green, yellow, brown, ocher and reddish shades. And each green space has its inhabitants in the form of squirrels.

At work (Kline Geology Laboratory, Department of Geology and Geophysics) they put me in one of the few free cubicles left in the students room. The atmosphere is very very quiet. Of course with the non-stop party we have going on in BCN with my office mate, everything seems quiet. People is quite reserved, so far I have met Ping Hu, from the nearby cubicle. As her name suggests, she is of Asian origin. And I have not cross-checked this but, according to my observation, the largest comunity in Yale is this one, the Asian.

At 12:00 PM Jun takes me to have lunch at the Dinning Hall which turned into a library for the shooting of "Indiana Jones and the Kingdom of the Crystal Skull" (remember the scene with the motorcycle at the beginning of the movie?). On the way, he gives me the directions (closer) to a group of fastfood streetside vendors (cheaper) including Thai, Mexican and Eastern Mediterrenian to which I have been going for the rest of the week.

Apart from all this, I have devoted the week to explore the three closest supermarkets to pick the best one, and to purchase essential stuff such as an adapter to be able to connect my laptop and other electronic devices. Except the cell phone, the cell phone needed to wait until the second week. But that's already a story for the next post. Till then "Lux et Veritas".

Vol - Flight

A les 7 del matí em vaig llevar, només 3 o 4 hores després d'haver anat al llit. 2 mesos són 2 mesos i volia exprimir fins l'últim moment abans de marxar. Dormir podia esperar a les 9 hores d'avió.

A l'aeroport, primer fet destacable: facturar la maleta. Cosa fàcil normalment oi? Res de destacable precisament. Doncs no. Operadora antipàtica. Somriures 0 - Preguntes Moltes: "Dónde vas?" "New Haven" "Dirección exacta?" "136 Cold Spring Street, New Haven, CT 06511". Me la fa escriure. "Cuánto tiempo?" "2 mesos". I per rematar la feina em dóna una targeta d'embarcament mentre em diu: "No tiene asiento". Amb total tranquil·litat. "Com és això?" "No tiene asiento, le asignaran uno en la puerta de embarque".

La missió 1 (aconseguir regals per la família que em proporciona una habitació) acaba de saltar a la segona posició. Missió 1: aconseguir seient. A la porta d'embarcament molt poca informació, força desorganització. Aconsegueixo seient. Corro a la primera tenda de souvenirs. La primera de veritat, no hi ha temps per més. Primer prestatge, tasses. 1 Barça, 2 Drac del Park Güell,  3 BarcelONa. Corro cap a la porta d'embarcament. Arribar i cap a dins.

Entro a l'avió i començo a notar USA. Paperet amb preguntes que ja he contestat (algunes) fa un ratet. Hi haurà les mítiques preguntes? Vol matar el president? És vosté del Partit Comunista? Decepció, no. Arribo al meu seient, trec el llibre de la maleta. M'assec, tinc espai per les cames, mai vist. El seient de davant té una pantalla per mi. Busco i rebusco. Mentrestant l'avió s'enlaira. Pel·lis, sèries, jocs.

Deixarem el llibre per altres vols. Games: In Flight Texas Hold'em. Típic avorrit joc contra una màquina? No, jugo contra el passatger del seient 39B, Tony. Round 1: després d'anar 1500 - 2500 avall, recupero, 2500 - 1500. Hora del brunch, es rendeix, victòria.

Pel·lis, de franc? Totes no, Predators (American Spanish) sí, Karate Kid (English) també. Menjar, pel·lí, dormir, pel·lí, lavabo, menjar (quin tip! Em guardaré l'entrepà per més endavant), poker. Round 2: ens tornem a trobar... Tino? El seient no enganya: 39B. Victòria. Dormir. Lavabo i ja hi som.

Aterrem una hora abans. Surto de la terminal una hora després. Entremig control de passaport, recuperar maleta, control d'equipatge i més preguntes. Bé les mateixes altre cop. La maleta està trencada de manera sospitosa (pel cantó estret superior, a la part de dalt, al llarg de la costura). Què hi farem? Li posaré cinta americana potser?

<>

At 7 o'clock in the morning, I wake up 3 or 4 hours after I went to bed. 2 months are 2 months and I want to squeeze every last moment before I leave. Sleeping can wait for the 9 hours of plane.

At the airport, first remarkable thing: baggage check-in. Easy, isn't it? No big deal. Not that fast. Unpleasant operator. Smiles 0 - Questions A lot: "Where are you going?" "New Haven" “Exact address?” “136 Cold Spring Street, New Haven, CT 06511”. She asks me to write it down. “For how long?” “2 months”. And to finish with it, she gives me a boarding card while saying: “You don't have a sit”. As if it were nothing. “How is that?” “You don't have a sit, you'll be assign one at the boarding gate”.

Mission 1 (getting presents for the family providing a room for me) just fell to second place. Mission 1: getting a sit. At the boarding gate little information, quite lacking organization. I get my sit. I run to the first souvenirs shop. The very first, no time for more. First shelves, mugs. 1 Barça, 2 Drac del Park Güell, 3 BarcelONa. I run to the boarding gate. Get there and in I go.

I enter the plane and start feeling USA. Small piece of paper with questions I have already answered (some of them) not long ago. Will there be the famous questions? Do you want to kill the president? Are you a member of the Communist Party? Disappointment, no. I get to my sit, I take out my book from my bag. I sit down, I have room for my legs, never seen before. The sit in front has a screen for me. I search and search again. In the meantime the plane takes off. Films, series, games.

I'll leave the book for other flights. Games: In Flight Texas Hold'em. The typical lame game against the computer? No, I play against the passenger in sit 39B, Tony. Round 1: after being 1500 – 2500 down, I recover, 2500 – 1500. Brunch time, he gives up, victory.

Free films? Not all of the, Predators (American Spanish) yes, Karate Kid (English) too. Eat, film, sleep, film, restroom, eat (I am full! I will keep my sandwich for later), poker. Round 2: we meet again... Tino? The sit number doesn't lie: 39B. Victory. Sleep. Restroom and there we are.

We land an hour before. I come out of the terminal an hour before. In the meantime, passport control, pick up baggage, baggage control and more questions. Well, the same once more. The bag is broken in a suspisous way (the upper short side, along the top edge seam). What can you do? Will I fix it with duct tape (we call that American tape)?