Football at Yale Bowl

S'apropava el meu segon cap de setmana a New Haven i vaig decidir anar a veure un partit de futbol americà dels Yale Bulldogs, l'equip de la universitat. I vaig fer el passarell. El dia abans vaig comprar l'entrada per internet. L'endemà vaig baixar cap al centre de la ciutat a buscar l'autobús. Els bitllets d'autobús (un d'anada i un altre de tornada) més que bitllets són fitxes rodones semblants a una moneda petita o a les fitxes dels parcs d'atraccions d'abans. Fins al moment, la dona que me'ls va vendre és la persona que més m'ha costat entendre amb diferència. Tot i així, vaig aconseguir captar/deduir el més essencial: a la cantonada en 5-10 minuts, bus F6. El conductor molt amable m'avisa quan haig de baixar. Segueixo grups i persones disperses que caminen en la mateixa direcció. A l'entrada a l'estadi, una noia em pregunta: "Are you a student?". La meva resposta és dubitativa, no (només) per l'idioma sinó perquè realment no consto com a estudiant de Yale sinó com a visitant d'un professor. Però a la noia de la porta li sembla suficient la meva paraula i em deixa entrar. Podeu imaginar que l'entrada no em va fer falta. El partit molt bé, molt autèntic, molt americà i molt emocionant fins al final ("down to the wire" com diuen aquí). Fins i tot hi havia un "speaker" que anava comentant les jugades (amb poca gràcia això sí) i que en un moment va anunciar el lloc de sortida dels busos gratuïts per als estudiants de Yale per tornar cap a New Haven. Així que, com podeu imaginar, encara em queda un CTTransit Bus Coin. Per cert, va guanyar Yale (31) a Columbia (28) i l'esdeveniment també va servir perquè em mengés el meu primer Hot Dog, força bo.

Podeu veure imatges del partit a la secció de Videos. Com em comentava una amiga el dia que els vaig penjar, hi ha més videos de les animadores que del partit en sí. S'ha de dir també que per a mi és més novetat que hi hagi animadores que no pas veure un partit universitari. A més, com li deia a l'amiga, el video més llarg és el dedicat a la banda de música, que té un repertori que inclou: la banda sonora del Tetris, un dels èxits de Lady Gaga "Bad Romance", la banda sonora de "El Senyor dels Anells": "The bridge of Khazad Dum" i "American Idiot" de Greenday. Alguns d'aquests temes els podeu escoltar al video de l'espectacle que van fer a la mitja part o als videos de les animadores.

<>

My second weekend in New Haven was approaching and I decided to go to a football game of Yale Bulldogs, the university team. And I proved I was a novice. The day before I bought the ticket on the Internet. The next day a went downtown to take the bus. The bus tickets (round trip) are not actual tickets but small coins or chips like those used in old amusement parks. To the present moment, the women who sold them to me is the person I have had more trouble understanding by far. However, I managed to get the essential: corner, 5-10 minutes, bus F6. The driver kindly told me when to get off. I follow scattered groups and people that head in the same direction. At the entrance of the stadium, a girl ask me: "Are you a student?". My answer is doubtful, not (only) because of the language but because I am really not registered as I student at Yale but as the visitor of a professor. However, the girl at the entrance seems satisfied with my word and lets me in. You can imagine that my ticket was useless. The game was great, very authentic, all American and exciting till the end ("down to the wire"). There was even a speaker that announced the plays (not very amusing though) and that at a certain moment explained where the free buses for Yale students would depart from to get back to New Haven. So, as you can imagine again, I still have a CTTransit Bus coin left. By the way,Yale (31) beat Columbia (28) and the event also provided the occasion to eat my first Hot Dog, good enough.

You can see some pictures and videos of the game in the Videos section. Like a friend of mine said the day I uploaded them, there are more videos featuring the cheerleaders than the game itself. It needs to be said that for me is more of a novelty the presence of cheerleaders at a university game than going to a university game. Moreover, as I told my friend, the longest video is devoted to the music band, that has a repertoire including the soundtrack of Tetris, one of Lady Gaga's hits, Bad Romance, the soundtrack of The Lord of the Rings: "The bridge of Khazad Dum" and "American Idiot" by Greenday. You can listen to some of these songs in the video of the half-time show or the videos of the cheerleaders.

New York City

La ciutat de Nova York. Ciutat de ciutats. Aquest és el pensament que em passa pel cap tot just llevat el dimarts dia 26 d'octubre. És el dia de la meva primera visita a Nova York i tinc una sensació que no recordo haver tingut abans. Em fa il·lusió, estic emocionat de pensar que posaré els peus en aquesta gran ciutat. Encara que el motiu/excusa per la visita sigui anar al consulat per inscriure'm al registre com a temporalment resident a l'estranger per així poder votar el 28-N per correu. Les poques eleccions i demés oportunitats de participar democràticament que tenim s'han d'aprofitar. Encara que només sigui per unes hores que no em permetran sortir de Manhattan. Surto de casa amb el temps just per arribar a agafar el tren que tenia pensat. Arribo a l'estació amb 1 minut de marge i compro el bitllet a una velocitat digne d'un autòcton. Corro per un passadís subterrani fins al fons de tot, el meu tren surt de la última vía la 14, un gran número, però massa lluny per arribar a temps. Perdo el tren per 30 segons, una noia que baixa per les escales de l'andana cap al túnel m'informa: "Just left". No passa res, no tinc pressa. Així tinc temps de comprovar que he comprat bé el bitllet: bingo. Una de dos. No està malament. Torno cap al vestíbul de l'estació i aprofito per llegir i fer feina. Un quart d'hora abans de l'hora de sortida em dirigeixo cap a la vía 14. A l'andana no hi ha ningú. Falten 7 minuts perquè surti el tren i ni una ànima. Afortunadament se m'encèn una llumeta, corro pel passadís (que aquestes alçades ja em sé de memòria) fins al vestíbul per comprovar la via: 8. I torno a córrer pel passadís. Arribo a l'andana i allà s'està esperant el tren que no triga gaire a sortir. Aquest cop amb mi a dins.

Després d'unes 2 hores de viatge, entrem a Nova York pel Bronx. "E'to e' el Bronx". Típiques cases i carrers antics de moltes pel·lís. Amb les seves escales d'incendi als laterals de les façanes. No tan típics edificis d'apartaments altíssims, enormes, un al costat de l'altre. Molts i idéntics. I entremig, pistes de bàsquet. Sembla que n'hi hagi una a cada carrer. Estaria bé això a Barcelona. Arribem a la Grand Central Terminal, estació de trens antíquissima i mítica. Em costa una mica trobar el metro i quan el trobo m'he d'esperar 10 minuts a que arribi. Però realment s'ho val i això que he de baixar a la següent: només pujar un grup de 4 nois es presenten als passatgers del vagó: "If we touch you, we pay you". El vagó és molt més petit que els de Barcelona. De l'estil dels metros de Londres, Berlín o París, estret. El seu espectacle és una barreja d'acrobàcies gimnàstiques i breakdance. Espectacle realment espectacular. Però no tinc ni temps ni espai per treure la càmera i ja he de baixar.

Surto del metro a la 59 i giro a l'esquerra per Lexington fins arribar a la 58. En ple Manhattan. Els edificis són tots gratacels. El meu també. Pujo fins a la 30a planta. Segurament he estat a més alçada, però mai he estat a una planta amb un número tan alt. El consulat és molt millor del que em pensava, l'atenció és molt correcte. M'he d'anar a fer una fotografia de carnet. Altra cop ascensor cap avall. 16.33$ per 4 fotos de carnet (això sí, mida americana, unes 2-3 vegades més grans). Altra cop cap amunt. L'ascensor probablement és també el més ràpid que he fet servir mai. S'apropa a la sensació a l'estómac que produeix l'Aladino. Entrego la foto, omplo 3 documents i fora.

Les 13:00, hora de dinar i m'encamino cap a Central Park. I per analogia amb el primer pensament del dia: Parc de parcs. Compro un plat de shawarma amb amanida i arrós i una aigua. A la primera cantonada, una botiga de Victoria's Secret (no em demaneu com ho he fet perquè quedi com ha quedat). Fa com a molt dos dies que vaig veure l'episodi de "How I met you mother" on en Barney i en Ted assisteixen a la festa d'aquesta marca. Com tota la resta, molt grossa. Una mica més endavant una senyora reparteix paperets als vianants. "Suits on offer". Altre cop referència a "How I met your mother". Finalment arribo a la meva destinació. M'encanten els parcs. M'encanta poder seure a menjar-me el dinar envoltat d'arbres, gespa, aigua i uns quants esquirols. Acabo i em poso a passejar sense rumb fins que arribo a una petita pendent on jeuen unes quantes persones. M'encanta fer la migdiada sota un arbre, sobre la gespa, al costat d'un estany i amb uns quants esquirols. Em desperto al cap de 5-10 minuts i és hora d'anar a buscar el tren de tornada i aprofitar per contemplar l'estació que segons una pàgina web del Times mereix una ullada. Aquest cop no tinc sorpreses amb els trens i les vies. Fins la propera NYC.

<>

New York City. City of cities. This is the thought that runs through my mind short after waking up on Tuesday 26^th of October. It is the day of my first visit to New York City and I have a feeling that I don't remember having had before. I am thrilled and excited about setting foot on this big city. Even when the reason/excuse is the visit to the consulate to register as a temporary resident abroad so that I am able to vote on the 28^th of November by mail. The few elections and other oportunities to democratically participate that we are given should be used. Even if it is only for a few hours that will not allow me to go anywhere outside Manhattan. I go out with just enough time to catch the train I had planned to take. I get to the station with 1 minute left and I buy the ticket at the speed worthy of a New Haven citizen. I run along an underground passage to its very end, my train leaves from the last track number 14, good number, but too far away to get there on time. I miss my train by 30 seconds, a girl going down the stairs from the platform to the tunnel, gives me the bad news: "Just left". It's alright, I am not in a rush. Now I have time to check that I bought the right ticket: bingo. One out of two. Not bad. I head back to the station hall and spend my time reading and doing some work. Fifteen minutes before the departure time I walk to track 14 again. At the platform there is no one to be seen. Only 7 minutes left for the train to leave and not a soul. Luckily enough a thought pops in my head, I run along the tunnel (that I already know by heart) to the hall to check the track: 8. And I run once again along the tunnel. I get to the right platform and there is waiting the train which leaves short after. This time with me inside.

After a couple hours travel, we enter New York at The Bronx. "E'to e' el Bronx". Typical ancient houses and streets featuring in lots of movies. With their fire escapes on the laterals. Not so typical very high apartment buildings, huge, side by side. A lot and identical. And in between streetbasketball courts. It is almost as if there was one in each street. It would be awesome having that in Barcelona. We arrive at Grand Central Terminal, ancient and mytical train station. It takes me a while to find the subway and when I find it I have to wait 10 minutes for it to arrive. But it is totally worth it, although I have to get off at the next station: immediately after getting in, a group of 4 guys introduce themselves to the passengers in the coach: "If we touch you, we pay you". The coach is way smaller than those of Barcelona. Similar to the subways of London, Berlin or Paris, narrow. Their show is a mixture of gimnastics and breakdance. Really spectacular spectacle. But I don't have time nor room to take out the camera and I already have to get off.

I get out of the subway at the 59th and turn left on Lexington to get to the 58^th. In the middle of Manhattan. All buildings are skyscrapers. Mine as well. I take the elevator to the 30^th floor. I have probably been at a greater height but I have definitely never been at a floor with a number so high. The consulate is much better than I expected, the treatment is very correct. I have to go get me a passport photo. Down in the elevator again. $16.33 for 4 passport photos (though american size, some 2-3 times bigger). Up I go again. The elevator is probably the fastest I have ever used. It almost produces the same feeling in you stomach than the Aladino. I hand in the photo, fill in 3 forms and out.

1:00PM, time to have lunch and I head to Central Park. And by analogy with the first thought of the day: Park of parks. I buy a shawarma platter with salad and rice and a water bottle. At the first corner, a Victoria's Secret shop. No more than 2 days ago I watched an episode from "How I met you mother" in which Barney and Ted attended a party of this brand. Only a little farther on a woman hands out leaflets. "Suits on offer". Again a reference to "How I met your mother". Finally I arrive at my destination. I love parks. I love being able to sit down to eat my lunch surrounded by trees, grass, water and some squirrels. I finish and I start walking around with no definite course until I get to a slight slope where some people lie down. I love a quick nap under a tree, on the grass, by a pond and with some squirrels. I wake up after 5-10 minutes and it is time to go catch the return train and take the opportunity to contemplate the station that, according to a website by The Times, deserves a look. This time no surprises with trains and tracks. Till next time NYC.

1a setmana - 1st week

La primera setmana ja ha passat i me n'adono a mitjans de la segona. Diumenge 17 vaig arribar cap a quarts de 3 (Eastern Standard Time, quarts de 9 a BCN). El meu tutor aquí em va venir a buscar a l'aeroport JFK, tot un detall. 2 hores de viatge en cotxe per començar a conèixer-se (o conèixe's en dialecte barceloní), per escoltar dues vegades i mitja un CD i per contemplar el mític skyline de New York City i l'estadi dels Yankees. Però la seva hospitalitat no es va acabar aquí. Un servidor n'hagués tingut prou amb arribar a la seva nova casa, desempaquetar quatre coses, sopar qualsevol cosa i anar al llit. El Jun (és japonés, es pronuncia tal com es llegeix en català) tenia un altre pla. Em va portar a sopar amb la seva dona i els seus dos fills a un restaurant de tapes de nom Barcelona (hi ha nens petits que saben comportar-se quan van a menjar a fora). Bé doncs com a casa, mai més ben dit. El cambrer es presenta: es diu Adrien. Què és això l'altre banda del toll o l'altre costat del mirall? Com que l'haviem posat al corrent del meu origen, al final del sopar es va interessar per la meva opinió: en general molt bé totes les tapes i gran varietat. Primer premi per les anxoves. Les patates braves necessiten millorar, no val qualsevol salsa picant i les patates si pot ser pelades. L'Adrien va prometre comentar-ho al cuiner. Eren quarts de 7 i a la son que anava en augment des de l'arribada s'hi havia afegit un lleuger maldecap. Hora de plegar veles. El Jun, en la seva línia hospitalària, m'acompanya de tornada a casa en cotxe. Habitació correcte: tele, wifi i bon llit. Decoració com a mínim curiosa: posters de Crepuscle (veure versió anglesa), "Believe Your Dreams" i "Happy Bunny Grid". Correu. Pijama. I a dormir.

L'endemà primer dia sencer a New Haven i moltes coses noves per descobrir al llarg de tota la setmana. Des de les més senzilles com les tasses del vàter: més allargades, més baixes, més aigua. La gent aquí canturreja també, però què canturreja? Britney Spears. Quina cançó? Última hora: m'han dit que a Espanya no es veu el video així que us ho hauré de dir: "Give me baby one more time".

L'aire és fresc i agradable de respirar. Els carrers són amples, les voreres també. La gespa, l'herba, els arbustos i els arbres ocupen qualsevol espai no transitable. Els colors de les fulles dels arbres són bonics, molt bonics, amb tons verds, grocs, marrons, ocres i vermellosos. I cada espai verd té els seus habitants en forma d'esquirols.

A la feina (Kline Geology Laboratory, Department of Geology and Geophysics) em col·loquen en un dels pocs cubicles buits que hi ha a la sala d'estudiants del departament. L'ambient molt, però que molt tranquil. És clar que amb la festa contínua que tenim muntada a BCN amb el meu company de despatx qualsevol cosa és tranquil·la. La gent força reservada, de moment he conegut a la Ping Hu, al cubicle del costat. Com el seu nom deixa entreveure és d'origen asiàtic. I no ho he contrastat però, segons les meves observacions, la comunitat més nombrosa a Yale és aquesta, l'asiàtica.

A les 12:00 el Jun em porta a dinar al Dinning Hall que es va transformar en biblioteca per al rodatge d'"Indiana Jones i el Regne de la Calavera de Cristall" (recordeu l'escena amb la moto al principi de la pel·lí?). Pel camí aprofita per indicar-me la localització (més a prop) d'unes parades de menjar ràpid (més barat) tailandés, mexicà i mediterrani oriental a les quals m'he abonat durant la resta de la setmana.

A part de tot això, la setmana l'he dedicada a explorar els tres supermercats més propers per quedar-me amb el millor, i a adquirir coses imprescindibles com l'adaptador per poder connectar el portàtil i altres aparells electrònics. Excepte el mòbil, el mòbil ha hagut d'esperar fins a la segona setmana. Però això ja és una història per la propera publicació. Fins llavors "Lux et Veritas".

<>

The first week is gone and I realize it half-way through the second one. On Sunday 17th I arrived around 2:30 PM (Eastern Standard Time, around 8:30 PM in BCN). My tutor here came to pick me up at the JFK airport, first nice one on his count. 2 hours by car to begin knowing each other, to listen two and a half times a CD and to contemplate the famous New York City skyline and the Yankees stadium. However his hospitality didn't stop there. Yours truly would have been happy just getting to my new home, unpacking a few things, having dinner and going to sleep. Jun (it's Japanese, it is pronounced just like [Joon]) had another plan. He invited me to have dinner with her wife and their two children to a tapas restaurant named Barcelona (there are little children that know how to behave properly when they go out to eat). Well then, it felt just like at home. The waiter introduces himself: his name is Adrien. Is this the other side of the pond or the other side of the mirror? As we let him know of my origin, at the end of the dinner he asked about my opinion: generally speaking all the tapas were pretty good and with great variety. The first prize for the Anchoves. The patatas bravas need to improve, not any spicy sauce works and the potatoes should be peeled. Adrien promised to pass the comment to the cooker. It was about 6:30 PM and feeling increasingly sleepy had been joint by a slight headache. Time to shut down. Jun, faithful to his hospitable line, drives me back home. The room is fine: TV, Wi-Fi and a good bed. Decor is at least curious: posters of Twilight, "Believe Your Dreams" and "Happy Bunny Grid" (see Catalan version). Mail. Pijama. And going to sleep.

Tomorrow first entire day in New Haven and lots of new stuff to discover all through the week. From the most simple things such as the "tassa de vàter": longer, lower, more water. People hums songs here too, but what do they hum? Britney Spears. What song? See video in Catalan version.

The air is fresh and pleasant to breath. The streets are wide, the sidewalks too. The lawn, the grass, the bushes and the trees occupy every impassable space. The colours of tree leaves are beautiful, very beautiful, with green, yellow, brown, ocher and reddish shades. And each green space has its inhabitants in the form of squirrels.

At work (Kline Geology Laboratory, Department of Geology and Geophysics) they put me in one of the few free cubicles left in the students room. The atmosphere is very very quiet. Of course with the non-stop party we have going on in BCN with my office mate, everything seems quiet. People is quite reserved, so far I have met Ping Hu, from the nearby cubicle. As her name suggests, she is of Asian origin. And I have not cross-checked this but, according to my observation, the largest comunity in Yale is this one, the Asian.

At 12:00 PM Jun takes me to have lunch at the Dinning Hall which turned into a library for the shooting of "Indiana Jones and the Kingdom of the Crystal Skull" (remember the scene with the motorcycle at the beginning of the movie?). On the way, he gives me the directions (closer) to a group of fastfood streetside vendors (cheaper) including Thai, Mexican and Eastern Mediterrenian to which I have been going for the rest of the week.

Apart from all this, I have devoted the week to explore the three closest supermarkets to pick the best one, and to purchase essential stuff such as an adapter to be able to connect my laptop and other electronic devices. Except the cell phone, the cell phone needed to wait until the second week. But that's already a story for the next post. Till then "Lux et Veritas".

Vol - Flight

A les 7 del matí em vaig llevar, només 3 o 4 hores després d'haver anat al llit. 2 mesos són 2 mesos i volia exprimir fins l'últim moment abans de marxar. Dormir podia esperar a les 9 hores d'avió.

A l'aeroport, primer fet destacable: facturar la maleta. Cosa fàcil normalment oi? Res de destacable precisament. Doncs no. Operadora antipàtica. Somriures 0 - Preguntes Moltes: "Dónde vas?" "New Haven" "Dirección exacta?" "136 Cold Spring Street, New Haven, CT 06511". Me la fa escriure. "Cuánto tiempo?" "2 mesos". I per rematar la feina em dóna una targeta d'embarcament mentre em diu: "No tiene asiento". Amb total tranquil·litat. "Com és això?" "No tiene asiento, le asignaran uno en la puerta de embarque".

La missió 1 (aconseguir regals per la família que em proporciona una habitació) acaba de saltar a la segona posició. Missió 1: aconseguir seient. A la porta d'embarcament molt poca informació, força desorganització. Aconsegueixo seient. Corro a la primera tenda de souvenirs. La primera de veritat, no hi ha temps per més. Primer prestatge, tasses. 1 Barça, 2 Drac del Park Güell,  3 BarcelONa. Corro cap a la porta d'embarcament. Arribar i cap a dins.

Entro a l'avió i començo a notar USA. Paperet amb preguntes que ja he contestat (algunes) fa un ratet. Hi haurà les mítiques preguntes? Vol matar el president? És vosté del Partit Comunista? Decepció, no. Arribo al meu seient, trec el llibre de la maleta. M'assec, tinc espai per les cames, mai vist. El seient de davant té una pantalla per mi. Busco i rebusco. Mentrestant l'avió s'enlaira. Pel·lis, sèries, jocs.

Deixarem el llibre per altres vols. Games: In Flight Texas Hold'em. Típic avorrit joc contra una màquina? No, jugo contra el passatger del seient 39B, Tony. Round 1: després d'anar 1500 - 2500 avall, recupero, 2500 - 1500. Hora del brunch, es rendeix, victòria.

Pel·lis, de franc? Totes no, Predators (American Spanish) sí, Karate Kid (English) també. Menjar, pel·lí, dormir, pel·lí, lavabo, menjar (quin tip! Em guardaré l'entrepà per més endavant), poker. Round 2: ens tornem a trobar... Tino? El seient no enganya: 39B. Victòria. Dormir. Lavabo i ja hi som.

Aterrem una hora abans. Surto de la terminal una hora després. Entremig control de passaport, recuperar maleta, control d'equipatge i més preguntes. Bé les mateixes altre cop. La maleta està trencada de manera sospitosa (pel cantó estret superior, a la part de dalt, al llarg de la costura). Què hi farem? Li posaré cinta americana potser?

<>

At 7 o'clock in the morning, I wake up 3 or 4 hours after I went to bed. 2 months are 2 months and I want to squeeze every last moment before I leave. Sleeping can wait for the 9 hours of plane.

At the airport, first remarkable thing: baggage check-in. Easy, isn't it? No big deal. Not that fast. Unpleasant operator. Smiles 0 - Questions A lot: "Where are you going?" "New Haven" “Exact address?” “136 Cold Spring Street, New Haven, CT 06511”. She asks me to write it down. “For how long?” “2 months”. And to finish with it, she gives me a boarding card while saying: “You don't have a sit”. As if it were nothing. “How is that?” “You don't have a sit, you'll be assign one at the boarding gate”.

Mission 1 (getting presents for the family providing a room for me) just fell to second place. Mission 1: getting a sit. At the boarding gate little information, quite lacking organization. I get my sit. I run to the first souvenirs shop. The very first, no time for more. First shelves, mugs. 1 Barça, 2 Drac del Park Güell, 3 BarcelONa. I run to the boarding gate. Get there and in I go.

I enter the plane and start feeling USA. Small piece of paper with questions I have already answered (some of them) not long ago. Will there be the famous questions? Do you want to kill the president? Are you a member of the Communist Party? Disappointment, no. I get to my sit, I take out my book from my bag. I sit down, I have room for my legs, never seen before. The sit in front has a screen for me. I search and search again. In the meantime the plane takes off. Films, series, games.

I'll leave the book for other flights. Games: In Flight Texas Hold'em. The typical lame game against the computer? No, I play against the passenger in sit 39B, Tony. Round 1: after being 1500 – 2500 down, I recover, 2500 – 1500. Brunch time, he gives up, victory.

Free films? Not all of the, Predators (American Spanish) yes, Karate Kid (English) too. Eat, film, sleep, film, restroom, eat (I am full! I will keep my sandwich for later), poker. Round 2: we meet again... Tino? The sit number doesn't lie: 39B. Victory. Sleep. Restroom and there we are.

We land an hour before. I come out of the terminal an hour before. In the meantime, passport control, pick up baggage, baggage control and more questions. Well, the same once more. The bag is broken in a suspisous way (the upper short side, along the top edge seam). What can you do? Will I fix it with duct tape (we call that American tape)?